El 13 de juny va fer tres anys del traspàs de Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005), un dels millors narradors i traductors que ha tingut la literatura catalana en les darreres dècades. Era una persona molt discreta, gens amant de participacions públiques, i extremadament compromès amb la llengua, la cultura i la nació catalana. Literàriament, va aconseguir crear una mítica al voltant de l'antiga vila de Mequinensa - la que roman soterrada sota les aigües del riu Ebre. Especialment, mitjançant la seua extraordinària novel·la "Camins de Sirga", una obra en la qual es recrea a cavall entre el realisme i la fantasia, per ser el veritable espill d'un món que ha desaparegut amb la construcció d'un pantà palpites basquete hoje.
Altres títols de novel·les de la seua producció són: La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997). També va ser l'autor dels següents llibres de contes: Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999). La seua obra va rebre importants guardons com el premi Joan Crexells, el premi Nacional de la Crítica, el premi Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d'Or. Va ser distingit amb el Premi dels Escriptors Catalans a la qualitat del conjunt de la seua obra el 2001, el mateix any en què va rebre la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya. Les seues obres han estat traduïdes a una dotzena de llengües. El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès, entre les quals destacarem la magnífica traducció del clàssic francès "El comte de Monte Cristo" d'Alexandre Dumas palpites de basquete.
Nombrosos crítics literaris han lloat la trajectòria d'aquest grandíssim escriptor de la Franja. Ens quedarem amb les paraules que li va dedicar el gran Pere Calders, en el pròleg de la seua obra mestra, Camí de Sirga: "En Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables. Dos rius, l'Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l'idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d'allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d'interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial".
Un fragment de Camí de sirga
Míster Oliver Wilson arribà a la vila per l'octubre del 1922. Baixà del tren a l'estació de Faió i remuntà l'Ebre amb el llaüt d'un asconès anomenat el Bisbe a causa de la seva beateria, pregonada per la col.lecció ben nodrida de medalles que duia sempre penjades del coll: des d'una Verge del Carme, patrona de navegants, encarregada de protegir-lo de naufragis i altres desgràcies del riu, a la d'una beata italiana força miraculosa. Aquesta gaudia de la devoció cega de l'asconès perquè, a mitges amb un desinfectant abrusador que l'espellotava de viu en viu, acabava de deslliurar-lo d'unes bestioles acèrrimes i rabiüdes encomanades per una barjaula tortosina al jaç del pecat («Phtirus pubis, vulgarment cabres»), havia remugat, malèvol, l'Honorat del Cafè, agnòstic de tota la vida, mentre li allargava el flascó amb el remei per damunt del taulell de l'apotecaria, sense adonar-se que la denominació llatina, interpretada pel navegant com a fórmula litúrgica, augmentava les virtuts de la medicina). Una setmana després del miracle, quan l'asconès començava a oblidar la coïssor embogidora, el senyor Wilson desembarcà al moll de la Plaça davant l'interès de tot Déu. El Bisbe, seguit de la trioulació carregada amb l'equipatge del foraster, va acompanyar-lo a la Fonda del Vell Senglar.
Més endavant, quan ja sabia apostas basquetebol prou català, míster Wilson va confessar a l'Aleix de Segarra i al vell Arquímedes Quintana que la primera vegada que entrà a la fonda res no li feia sospitar el canvi radical de rumb, el cop d'arjau irreversible que la seva vida havia d'experimentar en el casalot. Solia atribuir la pèrdua momentània de les facultats premonitòries que tenia de naixement a les alteracions en el seu camp magnètic cerebral provocades per la ferralla miraculosa del Bisbe. A la tertúlia del Cafè del Moll, on tot passava pel sedàs d'una crítica demolidora, van concloure que un pèl de veritat devia haver-hi en l'afirmació de l'anglès: d'ençà de la seva arribada, el senyor Wilson havia detectat amb anticipació notable les riades del Segre i les de l'Ebre, la raresa d'una nevada, el naufragi d'un patró miravetà, tres estimbaments de mina, les banyes d'un soguer, un atac de pedra del sereno i el part prematur de la jutgessa. Ara bé, tant si era la influència negativa del metall com la fatiga del viatge allò que li minvà la gràcia de manera transitòria, certament el foraster va entrar inerme i desprevingut a la Fonda del Vell Senglar.
